Els mestres son els culpables?

Per una casualitat, que ara no cal explicar, em va arribar un vídeo de l’any 2007,(el podeu veure aquí) on un grup d’estudiants reclamen als seus professors que facin ús de les noves tecnologies per tal que ells, que s’anomenen “nadius digitals”, puguin aprendre més i millor.

Bé, després de visionar el vídeo uns quants cops, no puc més que comentar un seguit de qüestions.

Estic d’acord en què segurament moltes classes son aburrides i que els mestres no li treuen el “suc” que li podrien treure. Ara, d’això a gairebé afirmar que sense l’ús de les noves tecnologies, ells no podran realitzar-se, ho trobo una mica agosarat. És ben cert, o com a mínim és el que jo penso, que les TIC han de formar part de la nova educació, però també és ben cert que fins ara ha imperat una desorganització generalitzada alhora d’implementar continguts digitals per les aules.

M’explico: mentre que els alumnes que reclamen una major presència de continguts digitals a les aules, son “nadius digitals”, és a dir, han nascut amb els ordinadors com a un electrodomèstic més de casa seva, els mestres o bona part d’ells quan van néixer, els senyor Gates i el senyor Jobs, encara anaven a quart de primària. Vull dir amb això, que l’esforç fet per aquesta gran majoria de professorat per adaptar-se de la millor manera possible a aquests canvis ha estat faraònic.

No han ajudat tampoc el “gurús” de les grans editorials, que també perduts en el desert de les TIC i pensant en el paper, s’afanyessin a crear continguts digitals a dojo, només per l’afany de ser els primers en vendre els llibres de text amb un CD ple de continguts digitals on, fins i tot experts en la matèria es perdien.

Aquest afany de les editorials, el qual entenc perfectament des del punt de vista empresarial, però no del pedagògic, va fer que moltes vegades els materials fossin de molt poca efectivitat. La gran majoria d’aquests continguts eren exercicis interactius perquè l’alumne els treballés a casa amb el seu ordinador i que un cop realitzats se li enviaven al mestre amb els errors i encerts que havia comès aquell alumne. Per tant el professor es limitava a apuntar la nota que el programa li havia atorgat al nen/a.

Afortunadament, algú va pensar que en lloc que els alumnes treballessin a casa, ho fessin a l’aula amb les ja famoses PDI (Pissarres Digitals Interactives). Estan molt bé, però tampoc es va pensar a donar una bona formació al professorat per tal de treure-li més rendiment, i a més, seguia havent’hi una manca de material ben estructurat per fer que les classes fossin profitoses, que de ben segur i amb aquestes manques, ho eren.

El que he volgut dir en aquest post, és que els esforços per millorar la qualitat en l’ensenyament, si ha de passar per l’augment de les TIC a les aules, per tal que els alumnes, tal i com diuen els nens del vídeo, sàpiga crear, analitzar, avaluar, pensar i aplicar, han d’anar inexorablement encaminats a:

• formar als professors en les TIC

• proveir-los de continguts eficients per l’aula

• donar-los tots els mitjans 
•  

L’educació és sense cap mena de dubte quelcom més que l’aprenentatge digital. Hi ha nombrosos problemes en el sistema educatiu, però si els estudiants amb la complicitat dels seus mestres, a banda d’emprar les TIC, també llegeixen llibres, aprenen d’altres cultures i debaten a classe, és molt possible que desenvolupar les habilitats de crear, pensar, analitzar i aplicar, els hi sigui molt menys complicat. 


Hi ha un proverbi xinès que sempre m’ha fascinat i que procuro fer-lo servir sovint, que diu: Regala-li un peix a un home amb fam i li donaràs aliment per un dia. Ensenya’l a pescar i mai més passarà gana.